Normes de Castelló
De Viquipèdia
Les Normes Ortogràfiques de Castelló, o simplement Normes de Castelló o Normes del 32, són unes normes ortogràfiques elementals, que segueixen, bàsicament, les normes fabrianes, adaptades al valencià. Aquestes normes les van signar el 1932 les més importants institucions culturals del País Valencià.
En certa manera, les normes troben un compromís, en el sentit que respecten en essència l'estil i les normes fabrians, però permeten l'ús d'idiosincràsies valencianes. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes; són simplement una guia. De fet, la situació del valencià estàndard actual segueix esta guia aproximadament, però és important tindre palés també que algunes coses que es consideren no ortogràfiques hui en dia (com, per exemple, atre per altre) es permetien a les Normes de Castelló. De manera inversa, alguns mots acceptats per l'AVL actualment, no estan en l'esperit de les Normes.
Taula de continguts |
[edita] Història
Al començament del segle XX, existien dos corrents d'escriptors en valencià. Uns, de caràcter popular, que escrivien amb una ortografia basada en el castellà. Altres, del moviment de la Renaixença valenciana, que escrivien amb una ortografia massa arcaïtzant. Vora 1930, un grup d'escriptors jóvens promogueren, en la revista Taula de Lletres Valencianes, una campanya per tal de fer unes normes unitàries.
L’any 1930 fou especialment significatiu per l’elevat nombre d’iniciatives en favor del valencià, com ara l’aparició del llibre de Lluís Revest La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. La dimissió de Primo de Rivera suscità a València i a tot Espanya el naixement d’unes expectatives de canvi polític i cultural que possibilitaven un major ús de la llengua a tots els nivells. És en aquest context que el juliol de 1930 la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, publicà l’editorial «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que considerem l’iniciador de l’etapa final del procés de codificació idiomàtica al País Valencià. El propòsit era, com afirma el manifest, «l’establiment d’unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», és a dir, que els escriptors valencians doptaren unes solucions ortogràfiques consensuades. «Per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l’acord», proclamaven amb fermesa.
Esta idea va guanyar adeptes, i va ser la Societat Castellonenca de Cultura la que les va impulsar.
En desembre de 1932, els principals escriptors i entitats culturals valencians del moment aplegaren a un acord de bases, que es coneix com a Normes de Castelló. Entre els escriptors signants de l'acord estava el pare Lluís Fullana Mira i, entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, d'altres com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.
Els gramàtics Carles Salvador i Josep Giner, escriptors com Lluís Revest i Corzo i, posteriorment, lingüistes com Manuel Sanchis i Guarner i Enric Valor les donaren a conéixer i desenvoluparen ortografies i gramàtiques a partir de les Normes.
Tot i aquesta unanimitat,la decisió provocà certes reticències entre els autors castellonencs, que ja empraven les normes de l’Institut d'Estudis Catalans i veien com un pas enrere l’adopció de dues normatives per a la mateixa llengua. En tot cas, l’esperit de consens i la voluntat d’arribar a un acord s’imposaren per damunt de qualsevol altra consideració.
Posteriorment, durant el franquisme, certs sectors valencians entre els quals destacà Lo Rat Penat es desmarcaren de l'acord, cosa que creà el conflicte lingüístic valencià. S'arriba a dir que el mateix Lluís Fullana Mira es retractà d'haver signat les normes.
L'AVL és hui en dia l'actual valedora d'estes normes i pretén seguir aquest esperit conciliador, com es destacà en la seua declaració institucional als 70 anys de les Normes de Castelló.
[edita] Personalitats que signaren l'acord
- Francesc Alcayde Vilar
- Maximilià Alloza Vidal
- Francesc Almela i Vives
- Pasqual Asins Lerma
- Joan Beneyto i Pérez
- Francesc Bosch Morata
- Francesc Caballero
- Emili Calduch Font
- Francesc Carreres
- Salvador Carreres Zacarés
- Angelí Castanyer i Fons
- Lluís Cebrián Ibor
- Lluís Cebrián Mezquita
- Emili Cebrián Navarro
- Manel Cervera
- Enric Duran i Tortajada
- Ferran Escrivà Cantos
- Francesc Figueras
- Lluís Fullana Mira
- Honori Garcia i Garcia
- Francesc Garcia Gascón
- Josep Gasch Gasch
- Emili Gómez Nadal
- Constantí Gómez Salvador
- Nicolau Gómez Serrano
- Salvador Guinot Vilar
- Ramon Maria Huguet Juan
- Gaietà Huguet i Segarra
- Antoni Igual Úbeda
- Eduard López-Chávarri
- Miquel Martí Esteve
- Eduard Martínez Ferrando
- Francesc Martínez i Martínez
- Felip Mateu i Llopis
- Enric Navarro i Borràs
- Bernat Ortín Benedito
- Josep Pascual Tirado
- Miquel Peña Masip
- Adolf Pizcueta i Alfonso
- Joan Baptista Porcar
- Ferran Pròsper Lana
- Joaquim Reig i Rodríguez
- Lluís Revest i Corzo
- Àngel Sánchez Gozalbo
- Lluís Sales Boli
- Carles Salvador i Gimeno
- Vicent Sanchis Sugráñez
- Manuel Sanchis Guarner
- Josep Sanchis Sivera
- Ricard Sanmartín i Bargues
- Joan Simón i Matutano
- Enric Soler i Godes
- Llorenç Sorlí i Ballester
- Manel Tetuà Cases
- Maximilià Thous Llorenç
- Leopold Trénor i Palavicino
- Emili Vilella Garcia
- Ignasi Villalonga i Villalba
i així fins a 61 personalitats que signaren uns a titol individual i altres com a representants de entitats culturals.
[edita] Entitats culturals que acceptaren les Normes
- Societat Castellonenca de Cultura
- Lo Rat Penat
- Centre de Cultura Valenciana
- Agrupación Valencianista Republicana
fins un total de 14 entitats
Lo Rat Penat fou, aleshores, l'entitat que més esforços esmerçà a divulgar la nova normativa, fins que en els anys 70 del passat segle va prendre una actitud crítica adoptant unes noves normes més segregacionistes.
