Guerra dels Trenta Anys
De Viquipèdia
|
||
|
La Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648) és un conflicte europeu que modificà contínuament les fronteres de nombrosos estats i que es prolongà entre França i la monarquia hispànica fins el 1659.
.jpg/180px-Cardinal_Richelieu_(Champaigne).jpg)
Taula de continguts |
[edita] Causes de la Guerra
La crisi del protestantisme també afectarà els principis del segle XVII. L'emperador Rodolf II, emperador romanogermànic va ser educat en la cort espanyola i en el seu castell de Praga, on va traslladar la seva cort i viurà envoltat d'alquimistes i astrònoms, com Johanes Kepler, lliurant les tasques de govern als funcionaris de la Cort. Va deixar el govern de l'Arxiducat d'Àustria al seu germà Mateu el forjador de la Contrarreforma. Rodolf no tenia fills així que Mateu s'anirà fent amb el poder a poc a poc. El 1608 un consell de família, en vista del seu raciocini ja desequilibrat, el va obligar a cedir Hongria, Àustria i Moràvia al seu germà Mateu I. Buscant el suport dels txecs va concedir (1609) la llibertat religiosa als nobles i les ciutats de Bohèmia però, malgrat això, el seu cosí l'arxiduc Leopold V d'Habsburg va formar un exèrcit i va ocupar part de Praga (1611) després del qual va haver d'abandonar el país el maig d'aquell any per morir el gener de 1612.
A Hongria i Bohèmia, els hongaresos es revolten contra el rei Rodolf II amb el suport dels turcs. Rodolf li va demanar al seu germà que signés la Pau de Viena amb els hongaresos que va suposar l'augment de poder de la noblesa hongaresa i la llibertat de culte, doncs Hongria era protestant. Els càrrecs públics deixaran d'estar en mans dels alemanys, el mateix que el control de les finances, els nobles aconseguiran una legislació anti-camperola atorgant una submissió total dels camperols. Després de la signatura de pau, Mateu va aconseguir que la Dieta destituís a Rodolf com rei per ser-ho ell. Rodolf II va ser obligat a deixar el tron a Mateu a Hongria, Moravia i en les terres austríaques tot i que encara li quedava Bohèmia, l'Alta i la Baixa Lusàcia i Silèsia. Els estats txecs no van deixar de aprofitar l'ocasió de debilitat amenaçant amb l'esclat d'una revolta.
La petita ciutat de Donauworth es revelarà en 1608 produïnt-se enfrontaments entre catòlics i protestants fins que el duc de Baviera, defensor del catolicisme, entrà en la ciutat amb les seves tropes i restablí el culte catòlic. En aquest mateix any es va celebrar a Ratisbona la Dieta General per a recaptar diners, doncs l'imperi s'havia vist minvat amb tantes revoltes, els protestants es negaran a donar diners i abandonaran la Dieta. Dies després els sis prínceps protestants signaran la Unió Protestant (la Lliga), que serà liderada per Frederic V, elector del Palatinat (regió del Rin). Enfront de la Lliga protestant es va crear la Lliga Catòlica, liderada pel Maximilià I, elector de Baviera.
El 1609 també havia problemes a Bohèmia, i Rodolf signarà un acord amb la Dieta de Bohèmia la Carta de Majestat, per la que el rei dona una sèrie de concessions com llibertat religiosa, càrrecs públics per als bohemis, control de les finances i legislar que la Dieta podrà reclutar tropes i declarar la guerra. A més en les terres de la corona es podien edificar esglésies protestants. Perquè això es complís es va crear una comissió permanent de la Dieta per a fer complir la Carta de Majestat. Sis mesos abans de morir Rodolf, Mateu va aconseguir arrabassar-li la corona de Bohèmia tot i que els prínceps electors van evitar que Mateu fos declarat emperador.
[edita] Transcurs de la guerra
[edita] La Revolta de Bohèmia
En 1611 va morir Rodolf II, i el seu germà Mateu I tancarà la cort de Praga i la traslladarà a Viena. A Praga deixarà un consell format per 10 representants, dels quals 7 d'ells eren catòlics, començarà a limitar l'autonomia de Praga i posarà més funcionaris alemanys. Però el que més li molestarà als bohemis és que el rei deixarà terreny real als catòlics per construir-ne esglésies. La comissió permanent de la Dieta va enviar delegats a Viena però Mateu no els va fer cas i a Praga els deu representants del Consell insistiran a dissoldre la comissió de la Dieta.
En 1618 la destrucció de dues esglésies protestants, ordenada pels representants de l'emperador a Praga, va provocar la rebel·lió dels nobles txecs que s'apoderin del palau real i va tenir lloc la defenestració de Praga, en la que dos ministres imperials i el seu secretari van ser llançats per una finestra de palau, tot i que sense greus danys per a ells. Després els nobles revoltats es van apoderar de la ciutat amb el suport de la població, van expulsar als jesuïtes i van iniciar converses amb l'emperador amb la intenció de salvaguardar els seus privilegis. Després de la revolta de Praga, van seguir mesos de tibants negociacions i preparatius militars entre els nobles txecs i el vell emperador Mateu. La mort d'aquest va precipitar els esdeveniments.
Els territoris que formaven la corona de Bohèmia van constituir una confederació que va triar com rei a Frederic V, elector del Palatinat, calvinista i líder de la Unió Protestant, cosa que suposava incomplir els pactes als que s'havien arribat dos anys abans quan els nobles txecs van acceptar a Ferran d'Estiria, ara triat emperador, com successor del difunt Mateu. La revolta txeca va passar de ser un incident local a convertir-se en un problema que va aixecar en armes a tota Europa: la guerra dels Trenta Anys va començar en 1618.
Els bohemis buscaran l'ajut dels enemics tradicionals dels Habsburg: les Províncies Unides, la República de Venècia i Hongria, però només van trobar el suport del Palatinat. L'emperador Ferran III contava amb el suport dels membres de la lliga catòlica i de la seva poderosa dinastia, de la qual formava part Felip III d'Espanya. Espanya va actuar com aliada de l'imperi en defensa de la fe catòlica i per a demostrar que tenia un lloc destacat a Europa pel que per ordre de Felip III, els Terços de Flandes, a les ordres d'Ambrosi Spinola van envair el Palatinat. Les Províncies Unides no van prendre part en el conflicte per a no trencar la Treva dels Dotze Anys que havia signat amb Espanya, en 1609 per interrompre temporalment la Guerra dels Vuitanta Anys, però quan aquesta va concloure un canvi de poder en les Províncies Unides va propiciar que Holanda reprengués la guerra contra les Espanyes.
Al mateix temps que els terços provinents de Flandes envaïen el baix Palatinat, altres dos contingents de tropes obrien dos fronts, un en les Lusàcia i altre al sud de Bohèmia, intentant obrir-se camí cap a Praga. La batalla decisiva va tenir lloc a batalla de la Muntanya Blanca, prop de Praga, al novembre de 1620. Les tropes imperials, superiors en nombre i organització, van obtenir una ràpida victòria sobre l'exèrcit del rei de Bohèmia, que va fugir davant a l'atac enemic. Les conseqüències de la victòria imperial van ser molt importants, els nobles txecs a més de perdre els seus privilegis polítics i part de les seves possessions van sofrir una dura repressió ja que calvinistes i luterans van ser obligats a abjurar de la seva fe o exiliar-se i els territoris de la Corona de Bohèmia van passar a la Casa d'Àustria. Espanya, en canvi de la seva ajuda, va obtenir una part del Palatinat i va ocupar la Valtelina, zona de passada entre les possessions italianes i els territoris d'Àustria, a través de Suïssa.
[edita] Intervenció danesa
L'aliança entre els Habsburg alemanys i els espanyols va provocar l'aliança de tots els seus potencials enemics i rivals a Europa: el Regne de Suècia i el seu rei Gustau II Adolf, el Regne de Dinamarca amb Christian IV, les Províncies Unides dels Països Baixos i, sobretot, el Regne de França amb Lluís XIII. El primer capdavanter protestant va ser Federic del Palatinat voldrà ocupar les terres ocupades pels hongaresos i espanyols, a més de recuperar el títol d'elector, no ho aconseguirà i la seva dinastia desapareixerà amb ell. El segon capdavanter protestant, Cristian IV rei de Dinamarca al rei de Suècia se li va convidar, però el rei de Dinamarca, que també era un rei elector (duc de Hostein) se li va avançar per temor que Suècia dominés el mar Bàltic després de la guerra fent participar al seu regne en la guerra contradient a les opinions dels seus nobles
Anteriorment Suècia i Dinamarca ja s'havien enfrontat en una guerra pel domini del Bàltic en la que els danesos van ser els guanyadors, pel que els suecs van haver de pagar uns imposts duaners. Els danesos van entrar en un mal moment en la guerra ja que l'emperador Ferran va aconseguir un exèrcit de 30.000 homes, i al comandant de les tropes imperials va situar un noble bohemi i catòlic anomenat Wallerstein a més de contar amb l'exèrcit espanyol i el de Baviera. L'exèrcit de Wallestein era molt nombrós, saquejava i robava tant en els territoris enemics com en els territoris amics i a més cobrava imposats fent que els mateixos catòlics estaven farts d'aquest exèrcit.
La Batalla de Lüter-am-Baremberg va ser un desastre per als protestants, els catòlics acabaran entrant en el regne de Dinamarca i s'apoderaran dels regnes independents de Mecklemburg i la Pomerania i Baremburg. Els imperials no es van marxar d'aquesta zona fins que es va signar el Tractat de Pau de Lübeck (1629). Al rei danès li va costar recuperar les seves possessions, ja que va haver de pagar un gran impost per la guerra aquesta multa suposarà un endeutament del país, a més del prestigi de Dinamarca i la seva intenció de dominar el Bàltic.
La victòria de l'emperador serà total, encara que començarà tot un seguit de victòries dels protestants a nivell intern. Haurà una violenta recatolizació per part de l'emperador Ferran II. En el 1629 “l'edicte de Restitució” va supossar una dura repressió a la població protestant i la devolució a l'Església de tots els territoris que havien passat a poder dels protestants a partir de l'edicte de Nassau (1552). Aquest edicte, serà el gran error de l'emperador ja que posarà en peus de guerra als principals principats
[edita] Intervenció sueca
En aquest moment els prínceps alemanys estan molt afectats econòmicament i Ferran II continua amb la seva línia dura. L'emperador convoca reunió pels prínceps electors (catòlics) per demanar més diners per l'exercit, la guerra i el recolzament del seu edicte de restitució. D' aquesta forma aconsegueix mantenir l'edicte peró no hi haurà acord amb els diners de l'exèrcit, el pressupost de Wallanstein havia de quedar reduït a un 25%. Intervenció de Suècia, que ara és una potència militar, fa que l'emperador s espanti i cregui que ha de rebaixar la tensió. Suècia continua tenint motius per intervenir, d' una banda religiosos i d'altre el seu interès per la hegemonia del Bàltic.
Polònia era catòlica i el seu cap era parent de l'emperador, a més els Habsburg no volien que Suècia aconseguís el Bàltic. Al segle XVI el rei de Polònia i Suècia, Segimon III de la dinastia Vasa, es troba amb una conspiració. Carles es proclama rei de Suècia, era oncle de Segimon i pare de Gustau Adolf de Suècia. Suècia necessitava diners i Dinamarca en tenia, llavors estableix els drets de duana de Polònia i Prússia i amb això augmenten els seus ingressos un 30%. També te aliats a Stradsurd que és una Ciutat amb 15000 habitants i el Duc de Mecklemburg també s' alia. D'altres el pretenen per que eren ducats petits que tenen problemes successoris, recolzen Suècia per aconseguir terres. D' altres es sentien amenaçats com Madbemburg que estava interessat en els ports de la part polonesa i prussiana. La ciutat de Magdeburg (aliada amb suècia) aportava soldats, però els imperials entren i la destrossen com avís pels protestants, era una ciutat de 20000 habitants, aquesta ocupació va fer que els imperials es guanyessin molt mala fama. Fent que Saxònia intervingui al costat de Suècia amb 20000 soldats junt amb els 23000 de Suècia.
La primera victòria per part protestant arribarà al 1631 a Bretenfield va ser una victòria sueca perdent gran part de l'exèrcit de Baviera i tota l'artilleria. Els suecs fan més aliats però demanant forts pagaments a les ciutats amaneçant-los de destrucció, sobre tot al voltant de la zona del Ring, als estats petits com Frankfurt i Heildelberg sense exèrcit i els obliguen a afegir-se a la causa sueca. Al 1632 continuen les derrotes a Baviera, els suecs saquegen la ciutat i entren en Munic on la destrueixen. Des del 1632 al 1635 Baviera resta ocupada pels suecs que intenten un acostament a Viena però no arriben a assetjar-la, la causa imperial està realment molt tocada sobre tot per la guerra amb els Països Baixos. Llavors tornen a cridar a Wallenstein a qui donen plens poders i ataca Saxònia a la batalla coneguda com: "la batalla de Lutzen" Gustau Adolf mor. Suècia doncs tenint a Cristina de Suècia que és menor el seu l'objectiu serà no marxar de l'enclau del Bàltic i quedar-se els ports de Prússia i Pomenaria.
Les forces imperials s'han reforçat i Wallenstein fa plans pel seu conte, comença a fer ofertes de pau, negocia amb els estats actuant casi com un rei. L'emperador el crida per reunir-se amb ell, però ell es nega i posteriorment mor assassinat, es diu que per ordre de l'emperador. L' emperador posa l'exèrcit a en mans del seu fill Ferran III, i és amb aquest exèrcit que reapareix Espanya, aconseguint alguna victòria com la del Cardenal Don Fernando i Ferran III a "la batalla de Nordlinzler" al 1634. Això afavoreix pactar o negociar condicions més favorables ja que l'emperador recuperat vol pactar amb els protestants moderats i fer fora als suecs. Volen aconseguir Saxònia però li cedeix Lusacia, regió que pertany a Bohèmia per aquest motiu proposa "La Pau de Praga" al 1635, que significa la pau amb la majoria d'estats protestants però la guerra continua degut a la intervenció en terreny alemanys d'Espanya, Suècia i França.
[edita] Intervenció de França
Encara que França era un país majoritàriament catòlic (a excepció dels hugonots, per exemple), era un rival del Sacre Imperi Romà i d'Espanya, i entrà a la guerra al costat protestant. El Cardenal Richelieu, Ministre en Cap del Rei Lluís XIII de França, trobava que els Habsburg eren massa poderosos, ja que dominaven una sèrie de territoris a l'est de la frontera francesa i tenien influència sobre les Províncies Unides, de tal manera que la seva àrea d'influència rodejava França.
França es va aliar amb els holandesos i amb Suècia. Espanya, en represàlia, va destruir les províncies franceses de Champanya i Borgonya, va atacar Leucata[1] i fins i tot va amenaçar París en 1636 en la campanya de França de 1636. Finalment Bernhard de Weimar-Saxònia va derrotar als imperials i va arribar a amenaçar la seva permanència en sòl francès en la batalla de Compiegne. Van seguir moltes batalles, però cap bàndol va obtenir en elles avantatges clars.
En 1643 les tropes de Felip IV d'Espanya, qui plantava cara a la península a la rebel·lió de Catalunya coneguda com la Guerra dels Segadors eren derrotades en la fortalesa de Rocroi i a la Batalla naval de Cartagena. El 1645, el mariscal suec Lennart Torstensson va derrotar a un exèrcit imperial en la batalla de Jankau, prop de Praga, i Luis II de Borbó va derrotar a l'exèrcit bavarès en la batalla de Nordlingen (1645). En 1647 França i Suècia van envair Baviera i al duc de Baviera, a signar el 14 de març de 1647 la Treva d'Ulm i renunciar a la seva aliança amb el Sacre Imperi Romanogermànic. A la tardor va trencar la treva i va tornar amb els imperials. En 1648 els suecs i els francesos van derrotar a l'exèrcit imperial en les batalles de Zusmarhausen i Lens. Únicament els territoris de la pròpia Àustria van romandre segurs en mans dels Habsburg.
[edita] La Pau de Westfàlia
La Pau de Westfàlia, signada a Münster el 1648 va posar fi a la guerra dels Trenta Anys i va comportar el reconeixent la independència de les Províncies Unides de la monarquia hispànica després d'una intensa activitat diplomàtica. Entre altres coses, els Països Baixos guanyaven la independència d'Espanya, junt amb Portugal que va aprofitar la guerra per declarar-se independent, i Suècia guanyava la Pomerània Occidental, Wismar, Bremen i Verden. El poder de l'emperador es trencava, i els governants dels estats alemanys podien determinar una altra vegada la religió de les seves terres. El tractat també donava reconeixement legal als calvinistes. Tres noves grans potències internacionals sorgiren d'aquesta pau: Suècia, les Províncies Unides Holandeses i França. Tot i que el temps de Suècia com a gran potència seria breu. Un altre resultat important del tractat és que va posar fi a la dominació secular del Sacre Imperi Romà sobre tot el món cristià, l'estat nació passava a ser el nivell més alt de govern sense estar subordinat a cap altre.
[edita] Conseqüències de la guerra
Les conseqüències demogràfiques d'aquesta guerra suposen una davallada important de la població entre un 15% i un 20% tot i que algunes zones com ara la zona del Rin, Alsàcia, Lorena, Frankfurt o Gutenberg va baixar fins un 50%. Per exemple Berlin passa de tenir 12 000 habitants a uns 7000.
El comerç desapareix degut als constants saqueigs durant la guerra, hi ha pobles han estat saquejats fins 18 vegades, fet que agreujarà en bona part la crisi europea del segle XVII. La destrucció d'Alemanya per la zona del Rin i el nord, Viena serà altres de les ciutats afectades, provocarà que de 3.000 explotacions agrícoles que havia en el nord d'Alemanya al final de la guerra en quedin 265, provocant fam entre la població.
La desaparició de molts camperols en la zona de Bohèmia, Pomerània i Brandenburg farà que els senyors tornin a fer-se amb una sèrie de terres que estaven en mans dels camperols provocant així una nova supeditació de la pagesia al senyor. Aquesta segona servitud es farà molt més intensa en la zona de Bohèmia.
[edita] Conseqüències de la guerra a Catalunya
El Regne de Castella, que s'alineà amb l'Arxiducat d'Àustria contra el Regne de França, ocasionà tota una sèrie d'exigències del rei i del seu conseller Gaspar de Guzmán y Pimentel, Comte-duc d'Olivares respecte als catalans: que col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava Catalunya i en la que s'ataca Leucata, es revolta Palafrugell el 1638, s'assetja Salses, que és conquerida pels francesos i reconquerida el 1640 pels catalans.
Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans a fer-ho lliurement, mai per imposició. La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona del seu President, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit, que fou empresonat. Tot això donà lloc a la guerra que a Catalunya és coneguda com a Guerra dels Segadors i que suposà que en el Tractat dels Pirineus de 1659, la part de Catalunya coneguda actualment com a Catalunya Nord passés a sobirania del Regne de França.
[edita] Referències
[edita] Bibliografia
- J H Elliott, La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya, Publ. Universitat de Valencia, 2006 ISBN 84-370-6344-2 [2]
[edita] Enllaços externs
