Alessandro Scarlatti
De Viquipèdia
Alessandro Scarlatti (2 de maig de 1660 – 24 d'octubre de 1725) fou un compositor barroc italià, especialment famós per les seves òperes i oratoris. Es considera el creador de l'escola d'òpera napolitana. Fou el pare de dos altres compositors, Domenico Scarlatti i Pietro Filippo Scarlatti.
[edita] Vida
Scarlatti va néixer a Sicília, a Trapani o a Palerm. Sembla que fou alumne de Giacomo Carissimi a Roma, i se suposa que tenia alguna connexió amb Itàlia del nord, ja que les seves primeres obres mostren la influència de Stradella i Legrenzi. La producció a Roma de la seva òpera Gli Equivoci que nell'amore (1679) li valgué la protecció de la reina Cristina de Suècia (que a l'època vivia a Roma) i es convertí en el seu mestre de capella. El febrer de 1684 fou nomenat mestre de capella del virrei de Nàpols, a través de la influència de la seva germana, una cantant d'òpera, amant d'un influent noble napolità. A Nàpols produí una sèrie considerable d'òperes, notables per la seva fluïdesa i expressivitat, així com música per a ocasions oficials.
El 1702 Scarlatti marxà de Nàpols i no hi retornà fins que la dominació espanyola del regne retornà als austríacs. En l'interval gaudí del patronatge de Ferran III de Toscana, per al teatre privat del qual, a prop de Florència, composà òperes, i del cardenal Ottoboni, que el féu mestre de capella i li procurà un càrrec similar a la basílica de Santa Maria Maggiore a Roma el 1703.
Després de visitar Venècia i Urbino el 1707, Scarlatti prosseguí les seves obligacions a Nàpols una altra vegada, on romangué fins el 1717. Malgrat tot, en aquell moment la música napolitana triomfava més a Roma que no pas a Nàpols, i de fet fou al Teatro Capranica de Roma on produí algunes de les seves millors òperes (Telemaco, 1718; Marco Attilio Regolò, 1719; Griselda, 1721). A Roma també produí algunes bones mostres de música sacra, incloent-hi una missa per a cor i orquestra, composta en honor de Santa Cecília per al cardenal Acquaviva el 1721. La seva darrera obra de dimensions grans sembla haver estat una serenata inacabada per al matrimoni del príncep de Stigliano el 1723. Scarlatti morí a Nàpols el 1725.
[edita] Obra musical
La música de Scarlatti forma un enllaç important entre l'estil vocal italià del primer barroc, amb els seus centres a Florència, Venècia i Roma, i l'escola clàssica del segle XVIII. Les seves primeres òperes (Gli Equivoci nel sembiante 1679; L'honestà negli amori 1680; Pompeo 1683 i altres fins aproximadament el 1685) manté les cadències més antigues en els seus recitatius, i una varietat considerable de formes curosament construïdes en les seves curtes àries, acompanyades a vegades per les cordes i a vegades només amb el baix continu o clavicèmbal sol. Pel 1686 havia establert definitivament la forma de l'«obertura a la italiana» i havia abandonat l'ària binària en dues estrofes a favor de la forma ternària o ària da capo. Les seves millors òperes d'aquest període són La Rosaura i Pirro e Demetrio (1694).
Des d'aproximadament el 1697 cap endavant (La caduta dei decemviri), influït en part potser per l'estil de Giovanni Bononcini i probablement pel gust de la cort virregnal, les seves àries d'òpera es tornen més convencionals, tot i així no sense brillantor (Eracles, 1700), utilitzant freqüentment oboès i trompetes. Malauradament les òperes compostes per a Ferran de Medici s'han perdut. Mitridate Eupatore, considerada la seva obra mestra i composta a Venècia el 1707, conté música molt més avançada que tot allò que Scarlatti havia escrit per a Nàpols, tant en la tècnica com en la teoria musical que hi ha al darrera. Les òperes napolitanes posteriors (L'amor volubile e tiranno, 1700; La Principessa fedele, 1712; Tigrane, 1715, etc.) són vistoses i efectives, més que emotives; la instrumentació marca un gran avenç sobre les obres prèvies, ja que l'acompanyament de la veu es dóna a les cordes, mentre que el clavicèmbal es reserva per als ritornelli.
El seu últim grup d'òperes, compostes per a Roma, mostren un sentiment poètic més profund, un estil melòdic més profund, un sentit dramàtic considerable, especialment en els recitatius acompanyats, un recurs que ell ell mateix havia estat el primer en utilitzar, ja al 1686 (Olimpia Vendicata) i un estil molt més modern d'orquestració (per exemple, apareixen per primera vegada les trompes, tractades amb un efecte espectacular).
A més a més de les òperes, els oratoris (Agar ed Ismaele esiliati, 1684; Oratori de Nadal, c. 1705; San Filippo Neri, 1714 i molts d'altres) i les serenates presenten un estil molt similar. Scarlatti composà més de cinc-centes cantates de cambra per a veu solista.
